Telerehabilitació per a l'extremitat superior parètica. Procés de disseny d’un sistema de telerehabilitació per a l’extremitat superior parètica de causa neurològica.
Introducció: En les darreres dècades, les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) s’han convertit en un instrument cada vegada més accessible i efectiu per a la provisió de serveis sanitaris. Actualment, la telemedicina té un impacte considerable en el camp de la rehabilitació com a mètode de prestació de serveis tant pel que fa a l’avaluació i monitorització de la situació clínica del pacient com al seu tractament.
En el desenvolupament de la indústria informàtica, els primers avenços es van produir en el camp del maquinari i, posteriorment, s’han anat millorant les prestacions i possibilitats del programari, cosa que ha facilitat el desenvolupament d’aplicacions dirigides a tots els col·lectius de la població, incloent-hi les persones amb discapacitat d’origen neurològic (Millán et al., 2002), (Millán et al., 2005).
La telerehabilitació, entesa com l’entrega de serveis de rehabilitació a distància per mitjà de les TIC, pot constituir una eina amb un gran potencial en pacients amb dany cerebral adquirit o altres patologies d’origen neurològic. Aquesta eina permetrà continuar amb la rehabilitació més enllà de l’àmbit hospitalari i alhora recollir i emmagatzemar dades relatives a la progressió del pacient. La tecnologia implicada permet l’accés a l’assistència especialitzada a pacients que viuen en zones allunyades de centres hospitalaris que no disposin de serveis de neurorehabilitació. És una prestació que permet oferir serveis de rehabilitació a distància. Els destinataris d’aquests serveis poden ser el propi pacient, però també es poden establir vincles de comunicació i assessorament entre el centre especialitzat que ha tractat el pacient en la fase inicial i el centre de rehabilitació comunitari (proper al domicili) que farà la continuació del tractament a més llarg termini.
La rehabilitació implica valoració, tractament, seguiment i educació. Tots aquests serveis també poden ser realitzats a distància i, per tant, en el context de la telerehabilitació.
Però l’àmbit en què està generant més interès la utilització d’aquestes TIC és en el del tractament. S’han publicat diferents experiències en el camp de la Neurorehabilitació. Popescu va presentar un estudi en el qual s’utilitzava un sistema de telerehabilitació basat en la realitat virtual que incloïa un sistema de feedback, per a ús domiciliari (Popescu et al., 2000). Les dades recollides durant l’execució dels exercicis van ser emmagatzemades en el servidor a través d’Internet, de manera que els terapeutes van poder analitzar-les, avaluar el progrés del pacient i modificar el programa d’exercicis de realitat virtual. El sistema estava complementat per la possibilitat de videoconferència per a qualsevol consulta o dubte des del domicili. Posteriorment, Reinkensmeyer va testar un sistema de telerehabilitació per a l’extremitatsuperior en l’AVC i va demostrar la viabilitat d’aquest sistema per a dirigir un programa terapèutic i monitoritzar les millores en la capacitat de moviment (Reikensmeyer et al., 2002). Piron va avaluar els efectes d’un altre sistema de telerehabilitació pel tractament dels dèficits motors de l’extremitat superior en l’AVC (Piron et al., 2004). El sistema consistia en dues estacions de treball, una al domicili del pacient i l’altra a l’hospital de rehabilitació, connectades totes dues per línies telefòniques. Un programari de realitat virtual permetia al pacient realitzar les tasques motores adequades creades pel fisioterapeuta. El pacient rebia un feedback amb informació sobre l’execució de les diferents tasques. Els resultats, mesurats amb l’Escala de Fugl-Meyer, van millorar després del tractament. Tanmateix, a la bibliografia no hi ha referències relatives a la viabilitat d’utilització d’aquesta tecnologia en la rehabilitació de pacients amb seqüeles de dany cerebral adquirit d’altra etiologia.
Tenint en consideració els resultats positius que s’han descrit en els diferents estudis que avaluen els efectes de la telemedicina per a la rehabilitació motora de l’extremitat superior en l’AVC, sembla lògic pensar que totes aquelles altres causes neurològiques de disfunció motora també se’n puguin beneficiar. A part de l’AVC, altres lesions del sistema nerviós central que poden ser causa d’una hemiparèsia o parèsia de l’extremitat superior són el traumatisme craneoencefàlic (TCE), l’esclerosi múltiple (EM), lesions tumorals o infeccioses, encefalopatia anòxica, etc. Per tant, estem parlant d’un dèficit freqüent que és causa d’una discapacitat secundària, que serà més o menys greu depenent de la severitat de la parèsia.
Si a l’alta prevalença d’aquest dèficit motor s’hi afegeix l’avenç experimentat en l’àmbit de les TIC, sembla evident que la tendència és cap a la prolongació dels tractaments a domicili sota control a distància des de l’hospital, on es troben els especialistes.
En aquest context, neix la necessitat de dissenyar un sistema per a la rehabilitació a distància de l’extremitat superior parètica de causa neurològica.
Disseny d’un sistema de telerehabilitació per a l’extremitat superior parètica
L’any 2002, dins d’un projecte del cinquè programamarc europeu (IST), es va constituir un grup de treball amb l’objectiu de dissenyar un sistema de telemedicina per a la rehabilitació de l’extremitat superior parètica en pacients amb seqüeles d’un TCE, AVC o bé una EM.
Durant el procés de disseny, el primer que es va plantejar va ser la descripció i anàlisi dels moviments funcionals de l’extremitat superior per tal de, a continuació, definir un conjunt d’exercicis que havien de formar part del sistema de rehabilitació. Aquests exercicis haurien d’estimular la funció general de l’extremitat superior utilitzant tasques contextuals, és a dir, aquelles activitats que realitzem a la vida diària.
http://www.fisioterapeutes.com/noticiari/veure.asp?n=945
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada